30 de novembre 2010

Després del 28N, aixecar-se i continuar

No faré un anàlisi a nivell nacional, sinó a nivell municipal que és força similar al que ha passat a Catalunya. A Canet, Esquerra també hem patit una davallada, de les mateixes característiques que a Catalunya. Hem baixat la meitat. És un dia trist, però cal aixecar-se i continuar. Som l'Esquerra Republicana de Catalunya de Macià, Companys, Irla, Tarradelles, Barrera, Colom, Carod i Puigcercós, i a nivell local de Fors, Illa, Escarpanter, Ballart, Figuerola, i una nova etapa que encapçalarà les properes municipals del 2011, la Blanca Arbell. Esquerra Republicana de Catalunya ha patit etapes dures però de totes elles ens n'hem en sortit perquè som gent d'afrontar les dificultats, i en els moments més difícil és quan hem de treure tot el millor de nosaltres, i fer que aquells que no hi han confiat en aquest cop hi tornin a confiar en nosaltres. Ara més que mai la gent d'Esquerra n'estem orgullosos de ser-n'hi. Volem esdevenir l'esquerra nacional d'aquest país.

Els resultats a Canet no han diferit gaire de Catalunya.

1 comentari:

  1. Benvolgut Ivan,
    Després d'unes eleccions els grups surten contents a explicar que han guanyat. Aquesta vegada, el 28 a la nit, vaig veure cares molts tristes. Molt sincerament tristes i decebudes. Les cares reflectien aquell sentiment angoixant de ser castigat injustament.
    El teu escrit, tot i voler reflectir optimisme, traspua aquella mateixa decepció. L'ombra de la derrota es projecta amenaçant sobre les properes municipals.
    Jo provinc de temps pitjors, quan votar Esquerra era votar un partit residual i de mal veure. Si es podia votar, perquè abans ni això.
    Dic això perquè és en els moments que sembla que el món s'ensorra quan has de mirar avall, de cara al buit, i no compadir-te, convençut que encara ets fort perquè et queda molt per perdre i tens molt més per guanyar.
    Permet-me la confiança de dir-te que et resisteixes a mirar avall, com si el pitjor ja hagués passat. Et conforta pensar que tots donarem el millor de nosaltres, però et preocupa pensar que pugui no ser així. I a qui no? A cada nova notícia que llegim més ens sembla que estem a punt de perdre no només un llençol sinó la bugada sencera. I no a causa d'uns resultats dolents, sinó que el problema ja ve de lluny. Fins quan durarà? Té aturador aquest procés de disgregació i streep-tease al mig de la plaça pública? Tot és culpa de factors exteriors?
    És en aquests termes que es planteja la situació i és aquest el buit que hem de mirar de cara per poder posar fre a la caiguda, sense por i sense que ningú prengui mal. Les territorials --diuen els diaris més sensacionalistes-- "estan prenent posicions". No puc respondre de què faran les territorials, ni tant sols puc respondre de què farà Canet, però com a militant compta que faré el que pugui perquè la "presa de posicions" no sigui per destruir sinó per construir. Perquè no entrem en la trampa de pensar que el càstig és merescut i ens convertim en botxins per infligir-lo encara més sever assenyalant amb el dit els que són culpables i els que no.
    En temps de glòria Esquerra ha atret molts votants i militants independentistes de sensibilitats diverses i això ha difuminat el missatge. Amb l'eclosió i difusió de l'independentisme a moltes capes de la societat i una mica a tots els partits catalans les tensions al si d'Esquerra s'han fet ingovernables. No cal buscar-hi culpables, ni en el problema ni en la deficient resposta que s'hi ha donat. És una situació nova que està sotraguejant l'estructura habitual de partits a què ens havíem avesat.
    A això em refereixo quan parlo de mirar al fons del buit on estem caient sense por, de cara, perquè al fons no hi trobarem una Esquerra afeblida sinó una Esquerra reforçada, precisa en els seus plantejaments, independentista i social alhora (aquesta difícil quadratura del cercle), oberta als altres partits i persones independentistes i oberta als altres partits i persones amb inquietud social al seu ADN. Oberta, sense confondre-s'hi. Una Esquerra que no es mesuri pel nombre sinó per la capacitat de fer veure a molta gent que ser d'esquerres i independentista no és contradictori. Que traduït a l'àmbit municipal vol dir que molts canetencs vegin que ser independentista i donar-ho tot pel poble no és un contrasentit. I, sobre tot, en un i altre àmbit, que lluitar per una Catalunya independent no t'ha de portar a excloure les inquietuds i la lluita social. Qui ho exclogui, qui no vulgui o no sigui capaç de compaginar-ho, ja té altres alternatives actualment.
    Pel que et conec estic segur que això que dic no és gens diferent del que vols dir tu. Però, per raons que m'imagino circumstancials, l'escrit et queda com una mica descafeïnat. Jo, com que acabo d'arribar, com que sóc rotllista de mena, com que conec poca gent i ningú no podrà dir que parlo pensant en ell, em puc permetre el luxe de deixar anar aquestes parrafades.
    Si et serveixen...

    Francesc Fabre

    ResponElimina