És l'hora de ser valents

El proper 18 de juny, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tenim a les mans decidir si volem continuar siguent una regió com qualsevol altra comunitat de l'estat espanyol, a exepció del País Basc i Navarra, o lluitar per ser el que realment volem ser i sentim ser, una nació de cap a peus.

Jo vull que el meu país sigui una nació, però de veritat. És l'hora de dir prou a les imposicions de l'estat. No ens conformem només amb l'aperitiu. Hem de voler primer plat, segon plat i postres... i més d'hora que tard potser el café i la copa també hi arribarà. El que l'estat ens proposa, fixeu-vos bé, "ens proposa", no el que nosaltres hem decidit com a majoria del poble, és el que ells els hi convé, no el que ens convé al nostre poble. Espanya hi guanya moltíssim amb l'Estatut (fins i tot el PP hi està content, però han de fer el joc contrari al seu contrincant espanyol a les espanyes per guanyar adeptes, el PSOE) i Catalunya, tots els qui hi vivim, siguem d'on siguem, hi sortim perdent.

És l'hora de ser valents i plantar cara. Ja som grandets com per saber el que volem i per tant ningú ens ha de tutelar i guiar cap on hem d'anar. Entenc que al 79 es votés l'Estatut vigent, eren uns altres temps dels quals jo personalment no en tinc records per raons d'edat. Però ara som al segle XXI, les persones evolucionen i els temps canvien, així com les societats maduren, i per tant no hem d'estar condicionats per ningú.

Si realment volem ser més com a país, siguem valents i diguem NO a aquest estatut imposat. Un no a l'estatut és dir-li a Espanya que això no és el que la majoria del poble de Catalunya va aprovar el 30 de setembre de 2005. No més claudicacions.

Ahir va tenir lloc a Montenegro, regió de l'ex-Iugoslàvia, un referèndum molt important i significatiu pel conjunt de la Unió Europea (UE). Els ciutadans i ciutadanes de Montenegro decidien voluntàriament i democràticament si volien ser Estat o continuar sent una regió de Sèrbia. El poble montengrí ha escollit ser un Estat propi.

Però el camí no ha sigut fàcil. Abans de tot ha hagut de superar dues condicions necessàries perquè el SÍ fos acceptat per la UE. La primera de les condicions era superar el 50% de participació ciutadana, xifra que s'ha superat amb escreix perquè la participació ha sigut al voltant del 84% de la població montenegrina. I la segona condició obligatòria és que els partidaris de la independència de Montenegro, els votants del Sí, superés el 55% del suport, més de la meitat de la participació, on gairebé amb l'escrutini al 100%, els votants del Sí representen el 55,4%, enfront del 44,6% que no volien ser Estat.

El més important de tot, al meu parer, és que la UE ha sigut la protagonista principal del procés en el sentit que tot ha estat supervisat per ella. Ha fet de controladora i per tant donant el vist-i-plau a la creació d'un nou Estat dins del conjunt d'Europa. Recordo que comissaris espanyols i l'Alt representant de la Política Exterior de la UE, Javier Solana (PSOE), hi estaven totalment en contra de tot aquest exercici democràtic com és decidir l'autodeterminació del teu país, i el més important de tot, que s'ha fet pacíficament. I em pregunto per què aquesta oposició a la decisió de decidir per part d'un poble que vol ser Estat amb els seus ets i uts?

Aquest procés d'independència montenegrí ha de crear un abans i un després en les institucions i organismes europeus, i és un bri d'esperança per tots i totes aquelles persones que vivim a Catalunya i que volem ser en un futur no molt llunyà un Estat. Això sí, quan siguem una àmplia majoria del poble i respectant les minories.

Conclusió, en el 2006, Montenegro ja és un Estat, i a Catalunya encara som una regió d'un estat que no ens deixa decidir el nostre futur.

Voto Sí a la independència de Catalunya. Voto No a l'Estatut espanyol.

Quo vadis PSC?

Hem assistit en aquests dies a la mort del govern "catalanista i d'esquerres" que amb tanta il·lusió va començar una nova etapa que no es donava des de l'any 1939, aquell cop ens van fer fora una dictadura. Aquest cop l'ha trencat un partit que es declara, si més no a les seves sigles, socialista i català.

Un govern, la seva feina és executar les lleis aprovades pel Parlament i gestionar un país de forma eficaç, i sobretot eficient. Si el poble decideix que vol un nou Estatut, és el govern qui l'ha de gestionar, que el poble decideix que aquest Estatut no és el que nosaltres necessitem per millorar socialment i econòmicament, doncs serà el Parlament qui hagi de confeccionar, per tant, l'elaboració d'un nou text que sigui el millor pel país i sobretot pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Que un partit (ERC) que forma part, o millor dit formava, d'un govern i on la seva decisió era diferent a la de la resta de partits que formaven el govern ha suposat l'expulsió d'aquest. On està la llibertat de decisió? Si més no, el govern ha de ser neutral. I la campanya institucional duta a terme en favor de l'Estatut? I els que no hi estem a favor no hi tenim dret a una campanya institucional? No és això companys. Heu de fomentar la participació, no el partidisme, que per això sou elegits.

La defensa de l'Estatut del 30 de setembre de 2005 és la raó per la qual Esquerra es expulsada del govern. On l'únic que ha fet és complir amb el Pacte del Tinell, on deia que el Parlament votarà el mateix a Catalunya que a Madrid i per tant som coherents i respectuosos amb les decisions preses aquí al país. Els fets ens demostren el contrari i tant socialistes com ecologistes han canviat les seves postures. Per interessos de partit?

I ara què? Assistirem a la tant desitjada coalició entre socialistes i convergents, la psoevergència? Sinó, no te sentit expulsar Esquerra del govern i convocar eleccions. Aquesta Catalunya que tant desitjen uns i altres cada cop la tenen més a prop. El repartiment serà més equitatiu (exquisit) i perdrà el propi país. Però tot això ja ho veurem més endavant. Només constatar, que l'actual president de la Generalitat, Pasqual Maragall, ha escrit en aquests dies el seu propi epitafi. Socialistes de Catalunya, sigueu més PSC i menys PSOE. Els interessos de Catalunya només els podrem aconseguir tots junts i aquí, a Madrid només ens volen pel que tots ja sabem.

No hipotequem el país. Diguem NO!!!

Després d'uns dies sense actualitzar el bloc tornu amb un dels temes estrella de la política catalana com no podia ser cap altre que la reforma de l'Estatut. A dia d'avui, l'Estatut està a punt de passar el tràmit del Senat i per tant, tot seguit haurà de ser refrendat, molt probablement el 18 de juny, pel poble de Catalunya.

Aquest cap de setmana, el Consell Nacional d'ERC ha ratificat la seva posició política davant del proper referèndum. La decisió és votar NO a la reforma de l'Estatut. Aquesta decisió ha sigut presa a partir del debat intern amb les bases, la plena democràcia existent en un partit polític com Esquerra és el factor clau de la seva grandesa.

Com a ciutadà de Catalunya, crec que el millor pel nostre país es votar NO al referèndum. No podem hipotecar el nostre país 20-25 anys més. Ara teníem una gran oportunitat per fer un gran salt endavant, però com sempre passa, els poders fàctics de Catalunya han fet aigualir i desvirtuar aquesta oportunitat i fent-li el joc a un govern espanyol que segons qui sigui el que demani pren una posició o un altre (la "realitat nacional" aprovat en l'Estatut andalús no ha tingut cap obstacle, i els felicito per ells). D'aquest joc en sabem els que vivim aquí i coneixem com se les gasten des dels diferents governs espanyols de torn, però sembla mentida que encara hi caiguem de quatre grapes. Ja n'hi ha prou de malvendre el país, més dignitat.

La incertesa en la participació del referèndum preocupa els polítics que demanen el SÍ. Si tant preocupats estan serà perquè alguna cosa no han fet bé. No pot ser que un Estatut, el del 30 de setembre de 2005, sortit amb el suport del 90% del Parlament català, al dia següent ja hi haguessin partits que el volien retallar, i d'altres que negant fins a tres vegades (el famós "never, never, never..." que acaben dient sí) pacten d'amagat un estatuet que res té a veure amb la realitat que el poble català necessita des de fa anys.

La gent que votarem NO, estarem a favor de Catalunya també però amb la diferència que som més exigents i no ens conformem. El "peix al cove" ja ha passat a la història, és hora de començar a dir les coses pel seu nom, i m'és igual el que pensin en d'altres indrets. Com diu un dirigent polític "amb el cap ben alt i la mirada ben lluny... sinó ens reconeixen com a nació ho hauran de fer com a Estat".

Camí a Ítaca (París)

Sí, ja hi som a París!!! Després de 12 anys el Barça torna a jugar la final de la Copa d'Europa, coneguda com a Champions League, possiblement el torneig més important del món de clubs.

Aquesta serà la 5a final que jugarà, després de Berna, Sevilla, Londres i Grècia, aquest cop a París, a l'estadi Saint Denis. Per arribar fins aquí el Barça ha hagut d'eliminar equips com l'Udinese, Bremen, Panathinaikos en la lligueta. A vuitens de final ens vam retrobar amb el Chelsea, que li van tornar la del passat any, i sense rancúnia, jugant a futbol de veritat. Ja a quarts de final ens vam trobar amb l'equip de l'heroi de Wembley, Ronald Koeman, el Benfica, on vam patir a la tornada, res, ni que sigui una miqueta, una mica d'emoció sempre és bona. I la darrera porta per obrir i arribar a la gran final eren les semifinals on ens vam trobar amb el gran AC Milan. Una semifinal on jugaven dos dels clubs més gran d'Europa. Ha sigut una semifinal espectacular, que s'ha resolt amb un gol de Ludovic Giuly, preludi del que pot ser la final de París!!! Somiem!!!

I ara què???!!! Doncs ara a esperar fins el 17 de maig, dia que el Barça i l'Arsenal (equip anglès que s'ha classificat per la final, i que és novell en aquest tipus de finals perquè és la primera vegada que la juga) disputaran el partit més important de la temporada i del 2006!!!

Com va dir l'Oleguer Presas, anem camí d'Ítaca... i on és Ítaca?... És aquell lloc de somnis... i per mí aquest somni és guanyar el que seria la nostra segona Copa d'Europa. Fem-ho possible allà on siguem.

I ara tot el culerisme cantant.... Aux Champs Élysées.....

Visca el Barça!!! Visca Catalunya!!!

"Mostra" de participació ciutadana

Canet de Mar viurà els dies 22 i 23 d'abril la seva 4a Mostra d'Entitats. Paradigma per excel·lència de participació ciutadana. La Mostra s'ha consolidat en l'agenda canetenca i és del tot importantíssim que així sigui. Totes les entitats del poble tenen l'oportunitat de donar-se a conèixer i ensenyar el treball que duen a terme durant l'any, així com les propostes que ens ofereixen pel proper.

És un aparador, un mercat d'entitats i associacions a l'aire lliure, amb el que això suposa. Rius de gent amunt i avall, moviment, festa,... i el més important de tot, vida de poble. Un poble que en aquests dos dies ens demostrarà que és molt més dinàmic del que alguns volen fer creure. Canet és viu, i aquest cap de setmana així ho demostrarà.

A més, aquest any s'amplia l'oferta i hi hauran associacions d'àmbit nacional com la CAL, Òmnium Cultural, entre d'altres. La consolidació de la Mostra està més que demostrada i la presència d'aquestes entitats així ens ho demostra.

També es farà, el diumenge 23 d'abril, l'entrega dels Premis Canetencs, que s'atorguen a una personalitat del poble i a una entitat/associació. Iniciatives com aquesta fan més dinàmica la Mostra i reafirmen el moviment ciutadà.

Aprofito per recordar, que aquest diumenge també és Sant Jordi, Patró de Catalunya, i per tant una festa del nostre país que si bé te el caire festiu i lúdic encara no esdevé festa oficial. Per tant, reclamo un 23 d'abril festiu, recuperem les nostres festes.

Feliç Sant Jordi 2006!!!

Republicanisme després de 75 anys

Avui, 14 d'abril de 2006, fa 75 anys que Francesc Macià proclamà la República Catalana des del balcó de la Generalitat. Un fet històric important per la història del nostre país però que va quedar estruncada primer per una república espanyola unitària i després el sistema republicà quedà abolit per la dictadura franquista.

A dia d'avui, els ideals republicans són els que han de prevaldre. Llibertat, igualtat i fraternitat són la base de tot estat republicà. Crec en un sistema republicà democràtic, on la sobirania recau en el poble de veritat. No pot ser que encara existeixin sistemes com la monarquia parlamentària, sistema existent a l'estat espanyol, que no fomenta la llibertat (l'exèrcit depén del monarca, com en les èpoques medievals), ni la igualtat (viu del treball del poble), ni fraternitat (sense el reconeixement de la diversitat mai pot haver germanor entre pobles).

Hem de deixar els anacronismes monàrquics, que no tenen raó d'existir en el món en que vivim, i proclamar i defensar la república com a sistema democràtic, on poguem decidir qui volem que ens representi. Hem de deixar de ser partenalistes a ser nosaltres els que decidim.

Si més no, és el sistema que vull pel meu país, on el poble sigui l'actor principal de la funció.

Visca la República!!!

En aquests dies de vacances...

Segurament el tema de l'Estatut català queda en un segon pla per l'alto al foc permanent declarat per ETA. Tot i això, des d'aquestes quatres ratlles vull recordar que l'Estatut no és un simple document, quatre fulles, sinó que serà la nostra norma jurídica que ens regirà durant, possiblement, vint-i-cinc anys. Tant debó no sigui així si s'arriba a refrendar l'Estatut aprovat a les Corts. No és aquest l'Estatut del 30 de setembre de 2005 en que totes les forces democràtiques catalanes van aprovar.

Aquesta vinyeta de Ferreres, ens recorda molt bé del perquè l'Estatut, tant punt va arribar a la Villa y Corte ha quedat tant retallat. Començant per Guerra, president de la comissió, un afèrrim constitucionalista, un jacobí de dalt a abaix, on només existeix una única idea d'Espanya, el pluralisme és paper de fumar. Després hi trobem l'Ibarra, què hem de dir d'ell. Si per ell fós, els catalans seríem els seus esclaus per així ell viure com un emperador (si és que no ho fa ja) en el seu imperi extremeny. Mentres va dient que els catalans som insolidaris i que ens volem quedar el botí... i jo em pregunto, què hem demanat a fora de Catalunya que no ens pertoqui? I finalment hi trobem a la de Madre, una immigrant com molta gent que va emigrar en la dècada dels 50 als 70, i que s'ha integrat a Catalunya. Però em dóna la sensació que per mantenir el vot "immigrant" s'ha conformat amb un Estatut molt a la baixa que no soluciona els problemes reals de la seva gent, que per a mi no hi cap distinció de procedències, tots i totes som ciutadans i ciutadanes de Catalunya, vinguem d'on vinguem.

Només espero que la gent del PSC, hi reflexioni i no perdin la seva identitat. Que defensin el que són, el partit socialista de Catalunya, i els interessos del poble català.

En aquests dies de vacances és bó recordar el per què d'un Estatut tant retallat.

Més clar, impossible

Tira còmica de Ferreres, El Periòdico. 04/04/06


Gràcies Manel per posar-me al dia.

Calien dos anys per aquest Estatut?

Ahir es va aprovar al Congrés dels Diputats el nou Estatut per Catalunya i que ara haurà de refrendar el poble català, passant primer per la cambra territorial que és el Senat.

El text aprovat ahir millora l'Estatut del 79, això no es pot negar. Tota millora, per poca que sigui, benvinguda és. Però per aconseguir aquest Estatut calien dos anys? És l'Estatut que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya necessiten? No hagués sigut millor fer un pacte de legislatura i millorar el tema de finançament que és el tema més important?

La proposta d'Estatut del 30 de setembre, amb el suport de totes les forces del catalanisme polític, no té res a veure amb el text que ens retornaran perquè el refendrem. El més important, la capacitat de negociació entre Catalunya i l'Estat s'ha perdut en el camí. El model continua sent el mateix, és a dir, la negociació bilateral no hi serà i per tant, les decisions que interessen a Catalunya continuran decidint-se de forma multilateral. En altres paraules, no tindrem el poder de negociar amb l'Estat, cara a cara sense intermediaris, els recursos que necessitem, sinó que serà l'Estat i la resta de Comunitats Autònomes qui decideixin amb nosaltres que és el que ens pertoca.

La columna vertebral, els dos pilars bàsics, la definició de Catalunya com a nació i el finançament han quedat en paper mullat. El terme nació a l'articulat era del tot necessari per reconèixer la realitat del nostre poble i poder aspirar a cotes més altes de sobiranisme. I el finançament, la recaptació de tots els recursos per poder aplicar les millores socials i per tant augmentar el benestar social del poble català, ha quedat simplement en un augment parcial dels impostos recaptats fins ara però que continuarà recaptant l'Estat i distribuint-los al seu gust.

Com a català i independentista no puc votar favorablement al referendum sobre l'Estatut. No en el meu nom.