01 d’agost 2011

Qui és la gent d'ERC?

Comparteixo amb vosaltres l'escrit que Eugeni Xammar va fer el 1944, a la revista Foc Nou, i on es preguntava qui era la gent d’Esquerra i es responia:

«Al Departament dels Pirineus Orientals, a les terres del Rosselló i de la Cerdanya, del Conflent i del Vallespir, les masses de l’Esquerra es mouen, i si es mouen és senyal de que viuen.

Les masses de l’Esquerra? Perfectament, sí senyors, les masses de l’Esquerra, d’aquest gran partit català de soca i arrel, que porta el nom d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’alcalde de Sant Celoni, el jutge de Montbrió, el veterinari de Ripoll, el fabricant de mitges de Calella o de Canet i el seu tenidor de llibres, i el metge també, i l’advocat i l’arquitecte, barrejats amb el parcer i el terratinent, amb el botiguer del Born, amb el teixidor de Sabadell i el filador de Navarcles, els homes d’estudi al costat dels homes d’ofici, dependents del comerç i de la indústria, els pagesos del Vallès i del Camp de Tarragona, del Pla d’Urgell, del Pla de Bages i de la Plana de Vic, els hortolans del Baix Llobregat i del Maresme, els pescadors de l’Estartit i de l’Ametlla de Mar, els tapers de l’Empordà i els apotecaris d’Olot. Tots hi són.

Tots en són. El federal de tota la vida, esdevingut militant de l’Esquerra en veure que se li acostava l’hora de la mort. El menys de trenta anys de la JEREC, amb la clenxa ben partida, l’ull obert, el nas decidit, el gest breu, el pas ferm i tota la vida davant d’ell. El vell catalanista de la Unió Catalanista, el vell republicà de la Unió Republicana. El secretari de la cooperativa de Montblanc, el president de la Germandat de Sant Sadurní, el corista de l’Orfeó Manresà, el sardanista convençut i l’excursionista recalcitrant, el soci del grup esperantista de Vilafranca i el delegat de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana a la Pobla de Lillet. El mestre d’escola de Matadepera i el bibliotecari de l’Ateneu Obrer del Poble Sec, el subscriptor de les Edicions Proa, el síndic del Sindicat Agrícola, el vocal del Sindicat Vinícola, el tresorer del Casal i el membre de la Junta de la Comarcal i el director del quadre teatral, el Manelic de Terra baixa i Don Godofredo d’El castell dels tres dragons, el senyor Esteva i el senyor Canons, en Romagosa i en Recolons, el Pepet, el Jaumet, el Cintet, el Quimet, el Peret i el Joanet. De les masses de l’Esquerra n’és tothom i ningú no manca quan és cridat.

Si cal deixar la feina es deixa. El que ara fa de pagès a Ceret o a Vinçà, perd un jornal. El que fa de llenyater a Montlluís en perd dos. L’obrer de Perpinyà en perd mig. Però a la reunió general no n’hi mancarà ni un. Feia quatre anys que cadascú anava per les seves. Ara s’ha fet sentir una veu i tots l’han reconeguda. A la veu de Catalunya, les masses de l’Esquerra responent present. Avui és a Perpinyà, demà serà a Carcassona, demà passat serà a Tolosa i a Montpeller. I les masses de l’Esquerra a França que ara responen presents, saben certament que hi ha a Catalunya, invisibles i presents, unes masses de l’Esquerra que esperen la seva hora. Aquesta certesa els dona una gran força i una gran voluntat.

A França i a Catalunya les masses de l’Esquerra es mouen i si es mouen és senyal de que viuen.

Que cap catalanista, que cap patriota català no ho oblidi. Tot és possible a la nostra Pàtria si es compta amb aquestes masses de l’Esquerra i res de bo no podrà fer-se sense elles.

Perquè… deixeu-m’ho dir poc a poc, sospesant cada paraula. Perquè les masses de l’Esquerra són Catalunya mateixa.»