21 de desembre 2006

Paritat de gènere o igualtat d'oportunitats

Està sobre la taula el debat de la paritat de gènere. En breu el Congrés aprovarà la llei on es garantirà la presència igualitària d'homes i dones en llocs de direcció, consells d'administració, governs, llistes electorals, entre d'altres, és a dir, garantir la presència de la dona en els llocs de decisió. Per tant s'establiran quotes per assegurar tant la presència femenina com la masculina.

Que per imperatiu hi hagi d'haver tants homes i tantes dones no hi estic d'acord. Què no pot ser que un consell d'administració sigui dirigit únicament per dones? Malauradament això no és així però crec que el que s'ha de preservar és la igualtat d'oportunitats, que no per ser dona o per ser home no puguis exercir un càrrec o un altre. I més important encara, valorar les capacitats individualment sigui del gènere que sigui. El que realment s'ha de debatir és com trobar els mecanismes i instruments per valorar la capacitat de les persones sense ser discriminades per raons de sexe, raça, etc.

És més important i necessari igualar els salaris de les dones respecte als homes perquè pateixen un greuge comparatiu respecte aquests, sobretot en l'empresa privada.

13 de novembre 2006

Mirar endavant

Les eleccions de l'1-N ja han passat, la composició d'un nou govern al nostre país ja és una realitat, per tant, el que toca ara és governar bé per part del govern de la Generalitat. I per part de l'oposició, fer una política constructiva. Qui ha de sortir guanyant és el poble de Catalunya.

És moment d'aplicar l'Estatut. No és moment de debats identitaris que l'únic que fan es dividir la societat entre nacionalistes i no-nacionalistes. Entre tots hem de fer que el nostre país tiri endavant, siguin quins siguins els actors polítics. No vull un model basc polític, sí vull un concert econòmic com el basc que no tindrem, perquè això ja ha quedat clar en l'Estatut aprovat per majoria absoluta fa només cinc mesos i com a demòcrata accepto.

Algú em podrà dir que vaig demanar el vot negatiu a l'Estatut, sí, és veritat, però per una raó ben senzilla, perquè no era el sortint del Parlament del 30 de setembre de 2005 amb un consens aclaparador. Per tant, com a català i perquè vull el millor pel meu país, és l'hora de mirar endavant. Deixem fer al nou govern la seva feina i ja es valorarà la feina feta. No jutgem abans d'hora.

08 de novembre 2006

Gràcies a tots

Avui Vilaweb.Canet publica una notícia en referència al meu bloc per l'allau de comentaris i visites que hi hagut en els darrers dies. Que el meu bloc sigui notícia és gràcies a tots els que hi participeu, hi estigueu d'acord o no amb allò que escric i penso.

Els blocs són un mitjà de comunicació importantíssim on cadascú pot compartir allò que pensa, i per tant estableix comunicació amb persones de diferents llocs i pensaments.

A tothom que hi participa en blocs, us animo a crear-ne un de propi i a expressar de manera virtual allò que penseu o us amoïna.

Per aquells que us agrada la temàtica política, us recomano el bloc de blocs polítics:

Sense més, moltes gràcies per fer d'aquest bloc un punt de visita virtual. Gràcies!

07 de novembre 2006

I si...

I si... s'hagués donat el pacte Ciu-Psc, tal i com volien tots els diregents del Psoe i part de la camaradilla del Pp. Perquè hem de recordar que tant Zp, com Pedro J. del diari el Mundo i Jaume Mates president balear pel Pp, entre d'altres volien a Ciu al govern de la Generalitat, però no un govern on hi figures sobre tot Esquerra.

Doncs si s'hagués consumat aquest pacte, res hauria passat! Tot estaria bé, segur. Però ai las, els socialistes catalans en contra tot pronòstic han dit que no als convergents, i aquests per salvar la cadira han anat a Esquerra per veure si espantaven als socialistes, i així es feien enrera en la seva intenció de fer un nou govern d'entesa de progrés. Ciu mai ha volgut un pacte nacional, ni al 96 ni al 99, ni al 2003 quan el seu líder marxava de vacances, i ara al 2006 volia un pacte amb els socialistes.

Que Esquerra hi figuri al nou govern garanteix que s'ha decidit a Catalunya i no fora del nostre país. És el millor govern que pot evitar la psoevergència.

PS: A la gent de Cdc Canet, recorda-los que ells també varen fer alcalde a la segona llista més votada, i que no és cap crim. És president o alcalde qui obté major suport en el Parlament o al Consistori, això és democràcia i legítim.

06 de novembre 2006

Nou Govern d'Entesa

Un cop passades les eleccions de l'1 de novembre, els catalans van decidir que a Catalunya no governés cap partit amb la majoria absoulta i per tant s'havia d'arribar a uns pactes entre diferents formacions polítiques per tal de formar govern.

Com a guanyadora de les eleccions, CiU, és que hi ha començat la ronda de negociacions perquè sense una majoria clara havia de buscar aliats per tal de tornar a ocupar el govern. Vaig advertir que la campanya que duien a terme no fomentava les possibles relacions post-electorals. El CiU contra tots no els ha sortit bé, i el primer que han fet es trucar a Madrid un cop han vist que la seva estratègia de treure 55 a 60 diputats i així poder fer i remenar ha fracasat. A Madrid, el pacte de la psoevergència ja els hi anava de maravella perquè els independentistes no són a govern, però un cop CiU ha tornat d'on no havia d'haver marxat, Catalunya, s'ha trobat amb que els socialistes catalans els hi han dit que no, i després a corre-cuita en busca dels republicans oferin com a les rebaixes tot ple de càrrecs, sense programa, únicament per la poltrona. No sé perquè però això em sona a altres nivells d'àmbit local. Però això no toca ara.

Per tant, si CiU no aconseguia formar un govern estable, l'altra alternativa era i és l'entesa dels tres partits de l'esquerra. On el principal ara és aplicar l'Estatut i vetllar perquè es compleixi al cent per cent. Ara no és moment de reclamar un nou text, vàrem tenir l'oportunita fa poc i ja sabem el resultat. La presència d'Esquerra al nou govern d'entesa és important. Vetllarà per fer polítiques d'esquerres i catalanistes, i és la garantia de que el govern no sigui submís a l'estat espanyol.

I sí, "serem allò que volguem ser". Jo vull que el meu país sigui un estat de ple dret, amb tots els seus ets i uts, l'únic camí que conec és la independència. Als meus amics de CDC de Canet, també ho volen així? O ara és hora de menysprear a un possible president de Catalunya per no ser català de naixament? I afirmacions com "catalans de debó", la veritat em preocupa perquè la Catalunya que jo vull és amb tota la seva gent, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin.

28 d’octubre 2006

Recta final

Ja ens trobem en els darrers dies de campanya i on el dia 1 de novembre els ciutadans d'aquest país escolliran els seus representants per tal que els representin a les institucions catalanes. La precampanya i campanya, segons opinadors, ha estat aburrida perquè entre els candidats no s'han faltat... la veritat, des del meu punt de vista, una campanya no ha de servir per desprestigiar al contrari o contraris. Això només té sentit en unes eleccions d'estat, però a Catalunya, de moment, no som estat, i per tant, despretigiant els adversaris el que es crea és una fractura entre la societat. I si volem ser més que una nació, és a dir, un estat amb cara i ulls, l'única via possible és la unió. No vull dir amb això que tots haguem de pensar igual però si que en els temes de país, tots els partits polítics catalans vagin a una. I crec, sincerament, que en aquesta campanya no hi ha voluntat d'unir esforços en aquells temes cabdals pel bon funcionament del país, i s'ha pogut veure en els dos partits, fins ara majoritaris al Principat.

Per part de CiU, ha realitzat una campanya de confrontació amb tots i cadascun dels partits polítics catalans. I en especial amb Esquerra han anat dirigides les seves crítiques. Què ens volen fer fora del mapa polític? Què els hi fem nosa? Personalment, espero veure el dia que a Catalunya els dos partits majoritaris siguin dues formacions plenament i íntegrament catalanes, un partit que ocupi l'espai centre-dreta (CiU) i un altre partit polític que ocupi l'espai centre-esquerra (Esquerra). Espero que la prepotència i supèrbia del candidat dels convergents i alguns dirigents no els encegui perquè a partir del dia 2 de novembre hauran d'establir ponts de diàleg amb d'altres formacions polítiques per tal de formar govern i governar bé, com ens han repetit fins la sacietat. Els hi recordo que han firmat un document davant de notari i que potser amb tantes crítiques al tripartit qui sap sinó faran un quatripartit (CDC-UDC-PSOE-PSC).

Pel que fa al PSC, fins que no deixi de ser un satèl·lit del PSOE, el nostre país seguirà sent una sucursal de l'estat espanyol que per l'únic que ens volen es per seguir escanyan-nos econòmicament. Amb l'Estatut aprovat (pacte psoe-ciu) el PSOE, govern de l'estat, és incapaç de complir el que hi diu en tema d'inversió, aquesta és una, però compta, fa poc, l'amic de Montilla, ZP, va dir que el PSC tenia mans lliures per pactar a partir del dia 2. També va dir que aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament i el resultat es conegut per tothom, retallades i més retallades.

El batibull d'enquestes electorals estimen que tant Ciu com Psc seran les dues forces amb més representació al Parlament, si bé Ciu amb més avantatge respecte Psc. Com veiem, o Mas o Montilla poden presidir la Generalitat, per tant "más de lo mismo". Ara bé, serà la tercera força política, Esquerra, qui pot fer que el pròxim govern de la Generalitat no estigui supeditat als designis de l'estat espanyol. Un govern sense Esquerra serà un govern legítim però la defensa dels interessos de tots nosaltres, els que vivim i treballem a Catalunya, poden ser retallats.

Esquerra és la garantia de dur a terme polítiques d'esquerres i catalanistes alhora.

17 d’octubre 2006

Per anar fent boca

Avui en el confidencial maresmenc El Més Petit de Tots podem trobar la notícia relacionada amb la política canetenca:

Gent sense complexes: CiU es permet donar lliçons de bon govern a Canet de Mar

Un bon exemple de com arribar a fer un "bon" govern.

16 d’octubre 2006

Tret de sortida

Aquesta matinada s'ha donat el tret de sortida a l'inici de la campanya electoral per a les properes eleccions de l'1 de novembre al Parlament de Catalunya. Però la precampanya ja fa temps que va començar. Una precampanya amb poques propostes per part dels dos partits que es volen repartir el país o propostes que no se les creuen ni ells mateixos. Això sí, propostes que és el que interessa a la gent cap ni una, però de joc brut tot el que es vulgui fins a dia d'avui. Desitjo que a partir d'avui sigui el punt d'inflexió i ens dediquem a fer propostes programàtiques de com volem governar el país i cap on volem anar.

Sembla ser que el més important es saber qui serà president, si en Mas o en Montilla, i la veritat, tots dos podrien intercanviar-se els papers i aquí no passaria res. El més important és que l'Esquerra Catalana, amb Carod-Rovira al capdavant sigui present i tingui força per fer que el nostre país no quedi només en mans d'uns sucursalistes depenents de Madrid com és el PSC, que s'omplen la boca de fer polítiques de justícia social. Esquerra també té polítiques socials i una experiència de govern on les conselleries d'Educació i Benestar i Família han demostrat la seva gran tasca durant aquests dos any i mig de govern.

També és important que el govern del nostre país no quedi en mans, únicament de CiU. Ens fan saber que són la garantia de govern, de governar bé. 23 anys els avalan com un govern paràsit al servei del millor postor. Així els hi va anar, amb casos pendents als Tribunals, d'altres que no se sap on són els seus responsables (Cas Turisme), i un llarg etc. I per si això no era suficient, ara editen un DVD a pocs dies de l'inici de la campanya desprestigiant el govern de la Generalitat. I amb escarni sobre els tres partits que el formaven. I són els regionalistes, CiU, els que parlen de joc net? CiU s'està tancant moltes portes i personalment no és la CiU que m'agrada, la prepotent i la maquiavela, tot a costa del poder. No m'agrada que s'estigui convertint en la dreta rància que uns ja la practiquen però a la catalana.

Hi haurà molt de moviment aquestes dues setmanes de campanya. És important recordar que nosaltres, els catalans, aconseguirem allò que ens treballem dia a dia i amb esforç ja que d'altres indrets no vindran pas a ajudar-nos.

14 de setembre 2006

Només és la primera

No fa ni dos mesos de l'entrada en vigor de l'Estatut de Catalunya que l'estat espanyol ja comença a fer de les seves en temes de finançament i inversió en infraestructures a Catalunya. Aquests dies ja comencen els primers contactes de les forces polítiques amb representants del govern espanyol per tal de que aquestes hi donin suport als pressupostos generals de l'estat espanyol.

Els tres partits catalans amb representació al Congrés dels Diputats ERC, CiU i ICV reclamen el control de la gestió de l'aeroport del prat, si més no, que la Generalitat en tingui el màxim control, i que les inversions que Espanya ha de fer al nostre país siguin les que marca l'Estatut.

Doncs bé, de moment, ni una cosa ni altra. Alguns ja dèiem que aquest no és pas l'Estatut que ens mereixem. És tant important el model de finançament de Catalunya com l'aire que respirem. Sense recursos, o si més no, aquells que no tornen de Madrid (amb els quals podríem eixugar el deute que té la Generalitat alguns quants cops) no es poden aplicar les polítiques socials que necessita el nostre país, així com dotar-lo d'infraestructures necessàries i modernes.

Sóc dels que va dir NO a l'actual Estatut però precisament per aquestes retallades però també seré el primer, un cop els catalans i catalanes han acceptat aquest, en defensar-lo perquè no ens retallin més del que ja ens han fet. I no sóc pas l'únic, segons el CIS, gairebé la meitat dels catalans creuen que el nou Estatut ha quedat molt retallat.

Més informació:

Avui: "Més que una qüestió de números"

El Periódico: "Gairebé la meitat dels catalans creuen que el nou Estatut ha quedat molt retallat"

13 de setembre 2006

De tal buc tal aixam

Moltes vegades una imatge val més que mil paraules, tot i així voldria afegir algunes paraules al respecte.

La vinyeta publicada per e-notícies mostra com tant Artur Mas i José Montilla representen el mateix però amb diferents sigles de partit. Uns, la dreta catalana conservadora que no té cap inconvenient de pactar (ho ha fet durant 8 anys) amb el PP més ranci i anticatalà d'ençà la democràcia, i els altres, subalterns d'un partit espanyol com és el PSOE. Per tant, prou de debats estèrils de si es fa president en Mas o en Montilla perquè com diuen a les Espanyes, "de tal palo tal astilla".

ERC és l'esquerra catalana independent. És a dir, catalanitzar l'esquerra i fer social el catalanisme, per tant és la formació política que pot garantir que Catalunya no sigui cap sucursal de l'Estat espanyol. Per això la presència d'Esquerra incomoda tant a CiU com a PSC, perquè saben que no poden fer i desfer al seu gust.

07 de setembre 2006

Jo també vull un estat propi (I)

Amb aquest post m'adhereixo a la campanya que el blocaire Xavier Mir ha proposat a tota la blogosfera catalana per tal de que tothom qui vulgui encapçali els seus posts amb el lema "Jo també vull un estat propi".

La campanya va començar el 4 de setembre i finalitzarà el proper 10 de setembre. Segons Xavier Mir, creador i difusor de la iniciativa, "es busca un cert impacte en l'espai comunicatiu català a fi que l'opció d'un estat propi per a Catalunya hi sigui tractada amb normalitat, com una opció més, especialment en un moment en què s'acaba d'aprovar un nou estatut. La proposta vol ser transversal. S'hi pot adherir tothom al marge d'afinitats partidistes i de matisos de calendari o de procediment. Les persones que publiquin més d'un article aquella setmana, com és el cas de molts blocaires, poden fer servir el mateix títol cada dia afegint-hi únicament una numeració en xifres romanes i entre parèntesi. No cal fer constar enlloc l'adhesió explícita ni la procedència de la iniciativa, tot i que estaria bé comentar que ha sortit de la blogosfera. No faig la proposta per cap interès personal sinó perquè penso que pot tenir efectes positius en la repercussió social dels blocs, en la normalització de la via sobiranista, en la cohesió de l'independentisme i en la diversitat d'opinions que tot espai comunicatiu hauria de reflectir."

La iniciativa ha tingut ressò mediàtic en gran part dels i les blocaires catalanes. És important anar estenent una xarxa social que reclami els drets que com a país ens són propis i aconseguir l'Estat que tots i totes anhelem.

05 de setembre 2006

Reflexions postvacances

Benvolguts amics, amigues i blocaires. Després de dos mesos de vacances del bloc, torno a reprendre l'activitat d'aquest. Durant aquest temps han passat a la vida política, sobretot catalana, moltes coses. Per començar, faré unes reflexions sobre temes que han passat en aquests dos mesos estiuencs, de segur que algun me'n deixaré, però us deixo a tots i totes vosaltres que també els hi poseu en escena, i per tant es puguin debatre.

Aeroport del Prat

Com ja es sabut per tothom, a principis de les vacances d'agost, concretament el 28 de juliol, els treballadors de terra a l'aeroport del Prat van protagonitzar una vaga salvatge, deixant desenes de milers de persones sense les seves vacances guanyades amb el seu treball durant l'any. És lògic que tothom defensi els seus drets però sempre i quan no afectin a terceres persones, és a dir, assegurant uns serveis mínims. Què passaria si els metges es declaressin en vaga total, o els bombers, o els serveis d'ambulàncies? És impresentable l'actuació que varen tenir els treballadors de terra, però més impresentable i irresponsable la posició d'Ibèria, Aena i els sindicats verticals espanyols.

No sabem que hagués passat si l'aeroport més important de Catalunya hagués estat gestionat per la Generalitat, però si podem saber que tant Ibèria com Aena se'ls hi enfot tot aquest desgavell. La seva prioritat és Barajas. Per això era i continua sent important la gestió de l'aeroport del Prat. Qui sinó vetllarà millor pels interessos de l'aeroport més important de Catalunya que els propis catalans? Per tant, no deixem de reclamar la gestió i control dels ports i aeroports catalans, i esdevinguin importants a nivell internacional. Són de vital necessitat pel creixement i desenvolupament econòmic del nostre país. (Gran oportunitat perduda en la negociació de l'Estatut, no més comentaris)

Eleccions catalanes, 1 de novembre

Tema estrella de la tardor i on els partits polítics ja han començat a fer funcionar les seves màquines de precampanya electoral. No m'estendré gaire perquè ja tindrem dies per parlar-ne. Però si destacaré la bipolarització que en volen fer d'aquestes eleccions tant el PSC com CiU. Per sort, i per desgràcia d'alguns, la política catalana no és qüestió de dos partits polítics, sinó de més partits polítics. Entre ells Esquerra, que representa l'esquerra nacional, polítiques socials i en clau de país, Catalunya. Per tant, aquest país no és de cap partit polític, sinó dels seus ciutadans i ciutadanes que amb el seu dret a votar escolliran aquella formació que els representi.

I acabant amb aquest punt, recordar al candidat Artur Mas que les condicions a governar se les apliqui a ell mateix perquè cadascú és lliure d'escollir, per tant, senyor Artur Mas, parli per vosté. I al candidat José Montilla, és l'hora dels catalans? Em pregunto si fins ara no ho érem de catalans, perquè jo ho sóc des de que vaig néixer.

La darrera reflexió

"El català, segona llengua dels blocs segons un estudi nord-americà"
Segons Nitle, una organització nord-americana de recerca tecnològica i a favor de l'educació liberal, el català és la segona llengua més utilitzada als blocs. L'estudi NITLE Blog Census constata que dels tres milions de blocs de tot el món que Nitle té registrats, prop de dos milions són en anglès i 123.000 són en català. En francès i en espanyol n'existeixen 80.000 i, en alemany, 35.000.
-Extret de Vilaweb
Un comentari: la nostra llengua existeix i existirà, gràcies a l'esforç que fem cada dia totes aquelles persones que creiem en el nostre país i la seva identitat.
P.D. Gràcies Manel per facilitar-me les imatges.

04 de juliol 2006

El camí cap a la pau més a prop (II)

Dijous, 30 de juny, el president del govern de l'estat espanyol anuncia que en breu iniciarà la taula de diàleg amb l'organització ETA. És una gran notícia per totes aquelles persones que creiem en el diàleg com a única via per solucionar el conflicte.

Com ja deia en el post del 25 de març, el camí serà llarg i complicat però val la pena intentar-ho. Les etapes del procés de pau es van acomplint, tot i els entrebancs que la dreta espanyola més rància d'ençà la democràcia està representada pel PP. Totes les forces democràtiques representades al Parlament espanyol donen suport al govern espanyol per la decisió presa, excepte el PP. Per què? Què no volen la solució del conflicte? Què els interessa que el terrorisme perduri per tenir una raó d'existir? Què no tenen cap més argument polític que no sigui en referència a ETA? En definitiva, tenen por que desaparegui ETA?

Són una sèrie de preguntes que espero que algun dia algú proper a aquest partit em sàpiga contestar perquè no em val que policialment acabaran amb l'existència del terrorisme, ni ells s'ho creuen. Tot conflicte és soluciona amb la paraula, el diàleg. I aquell conflicte que no es soluciona amb la paraula es soluciona ocupant el territori militarment i provocan una guerra. És això el que volen? Llavors sí que estaríem parlant de balcanització del conflicte, i gent del PP, aquest no és el cas.

Tenim exemples propers, en citaré dos de ben diferents. Un a Irlanda del Nord on l'IRA ja ha començat el seu desarmament, i on recordaré que el partit dretà anglés, coneguts com els tories i encapçalat aleshores per John Major, va donar tot el suport al gover britànic, el partit laborista de Tony Blair, per iniciar el diàleg amb l'IRA i acabar així amb el conflicte.

L'altre exemple és l'existent a l'Orient Mitjà entre Palestina i Israel. Els dos pobles es troben en contínua guerra però es de ben cert que sense el diàleg mai arribaran a solucionar el conflicte. I mentre veiem el conflicte armat, les dues parts es reuneixen per arribar a una solució.

Espero que el meu darrer capítol sobre la pau a Euskalherria sigui per escriure sobre un nou pas endavant en aquest procés. Tothom ho desitja... o això és el que vull creure.

23 de juny 2006

Festa Major '06: festa al carrer

Amb l'arriba de la Revetlla de Sant Joan, podríem dir que a Canet de Mar comença la nostra festa, la Festa Major. Un cop vista la programació trobu que s'assembla molt al programa de l'any passat, i ho trobu del tot encertat, això vol dir que es va fer bé (potser molt bé) i per tant cal donar continuïtat.

Recordem que l'any passat hi va haver un salt de quantitat d'activitats, i el més important, de gran qualitat pel que realment és la població de Canet, perquè no ens podem comparar amb ciutats com Mataró. Crec que amb un pressupost ajustat i sobretot amb molt d'enginy es pot aconseguir una festa pel poble molt digna, i això és el que està passant. També és molt important la tasca que fan entitats i associacions que hi participen en i de la Festa Major, són necessàries, i amb això es demostra que la festa és de tothom que hi viu a Canet.

Activitats com la Nit Màgica, Tamborinada enverinada, tallers de cultura popular, Nit Jove, entre d'altres, fan de la Festa Major un punt fort de les activitats que es realitzen a Canet, com ho és la Mostra d'Entitats. I per mi, possiblement, el més important és la festa al carrer. Totes les activitats són pensades per dur a terme a l'aire lliure, com a bon poble mediterrani que som. La festa al carrer fa que un poble sigui viu i participatiu, i aquest a dia d'avui ho és.

I això no acaba només en la Festa Major perquè durant el mes de juliol l'agenda cultural de Canet és plena d'activitats. Enguany es celebra la VI Passejada nocturna per la Història de Canet, una activitat que es consolida i de la qual molta gent agraeix saber més del lloc on viuen o han nascut. I destacar una altra activitat que té solera com és la Rierada, on petits i grans disfruten d'allò més, i reconèixer el gran treball que realitza gent desinteressada perquè aquesta activitat es continui portant a terme.

Així doncs, felicitats a tots aquells que fan possible una Festa Major des de l'equip de govern amb la regidoria de Cultura i Joventut al cap davant com també la Comissió de Festes, passant per les diferents entitats i associacions que hi col·laboren de manera altruista.

Per últim, recordar que avui la AAVV 11 de Setembre celebra la Revetlla de Sant Joan a la plaça que duu el seu nom i on tindrà lloc també l'arribada de la Flama del Canigó que arriba arreu dels pobles i representa la unitat dels Països Catalans.

Bona Revetlla de Sant Joan i Bona Festa Major 2006.

-Per més informació: Programa Festa Major '06

19 de juny 2006

Ara toca Catalunya

Després del referèndum sobre l'Estatut, on el 73% dels votants han acceptat la reforma estatutària, toca treballar per Catalunya. Els partits de tradició democràtica i catalanista han de fer possible que el nou text aprovat s'apliqui en tota la seva totalitat i que no permetem més retallades. Segurament no serà un camí fàcil però si acceptem més retallades de les que ja ens han fet des del poder central espanyol, pel mal camí anem. Hem de garantir el compliment del text aprovat, sense concessions.

També ens ha de fer reflexionar sobre l'alta abstenció. Autocrítica per part de tots els partits polítics i veure perquè els ciutadans i ciutadanes d'aquest país no estan motivats per donar el seu vot sigui l'opció que sigui. Segurament calen canvis en el discurs, i el més important, la gent està cansada de les picabaralles entre uns i altres. Fem política de veritat i no combats de boxa.

Personalment, aquells que aneu seguint el meu bloc sabeu que la meva opció era el No, un vot negatiu al text retornat per la Moncloa, i que per tant crec sincerament que es podia haver aconseguit molt més, però els interessos partidistes han fet que ens quedés el text que tenim. Ara, el poble és sobirà hi ha decidit que vol aquest Estatut. Això és la democràcia, acceptar la majoria tot respectant la minoria. I per tant, l'endemà del referèndum el que toca ara és treballar per Catalunya. Si alguna cosa tenim el poble català és la capacitat de treball i per tant de superació personal. Avui és això el que tenim però no hem de deixar de treballar pel que volem tenir, l'autogovern que ens mereixem de veritat.

13 de juny 2006

Economistes pel NO

És bo recordar que el referèndum pel nou Estatut que ens volen imposar per part d'Espanya no només és capital dels partits polítics amb representació parlamentària. Hi ha diferents sectors que també hi donen el seu punt de vista i vull descatar-ne un per sobre de tots ells, els Economistes pel NO. Sempre hi ha aquella idea que l'economia i/o els economistes són gent que sempre miren cap al poder existent pels diferents motius que siguin. Però a Catalunya tenim una pedrera d'economistes que ja no tenen complexes a dir el que realment pensen. Són una nova fornada que no tenen por a expressar les realitats en què es troba el nostre país i per tant creuen que ara és l'hora de dir quina és i serà la situació a Catalunya si s'aprova el nou Estatut en matèria de finançament, inversions, recursos, en definitiva, el tema diners.

El finançament és el tema cabdal en tota societat. Sense recursos no hi ha desenvolupament econòmic i social. Un país pròsper és aquell que administra els seus propis recursos i els distribueix de forma equitativa amb la seva població. Catalunya, en aquests sentit, ha estat castigada i ho serà estant mentres continuï existint el model actual (que serà el mateix si s'aprova el nou Estatut).

És positiu, i ja era hora, que agents econòmics amb contrastada experiència i professional en la matèria diguin la seva. Aquest comença a ser un gran principi d'implicació en el país.

Els 4 punts bàsics del manifest són:

  1. Consagra el mateix model de finançament que ha condemnat Catalunya a un espoli fiscal sistemàtic
  2. No garanteix més inversió de l'Estat a Catalunya
  3. Renuncia a moltes competències econòmiques
  4. No permetrà afrontar els nous reptes de l’economia catalana

No són 4 raons per dir que ens mereixem un altre finançament???

PD: Agraeixo les aportacions al bloc, i que per tant les dinamitzeu. Ja sabeu que és un espai on expresso la meva opinió. Hi podeu estar a favor o en contra, d'això es tracta. M'agradaria que no us faltéssiu els uns als altres, sé que el joc polític dóna per molt, però intentem respectar-nos. Gràcies i ànims.

31 de maig 2006

És l'hora de ser valents

El proper 18 de juny, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tenim a les mans decidir si volem continuar siguent una regió com qualsevol altra comunitat de l'estat espanyol, a exepció del País Basc i Navarra, o lluitar per ser el que realment volem ser i sentim ser, una nació de cap a peus.

Jo vull que el meu país sigui una nació, però de veritat. És l'hora de dir prou a les imposicions de l'estat. No ens conformem només amb l'aperitiu. Hem de voler primer plat, segon plat i postres... i més d'hora que tard potser el café i la copa també hi arribarà. El que l'estat ens proposa, fixeu-vos bé, "ens proposa", no el que nosaltres hem decidit com a majoria del poble, és el que ells els hi convé, no el que ens convé al nostre poble. Espanya hi guanya moltíssim amb l'Estatut (fins i tot el PP hi està content, però han de fer el joc contrari al seu contrincant espanyol a les espanyes per guanyar adeptes, el PSOE) i Catalunya, tots els qui hi vivim, siguem d'on siguem, hi sortim perdent.

És l'hora de ser valents i plantar cara. Ja som grandets com per saber el que volem i per tant ningú ens ha de tutelar i guiar cap on hem d'anar. Entenc que al 79 es votés l'Estatut vigent, eren uns altres temps dels quals jo personalment no en tinc records per raons d'edat. Però ara som al segle XXI, les persones evolucionen i els temps canvien, així com les societats maduren, i per tant no hem d'estar condicionats per ningú.

Si realment volem ser més com a país, siguem valents i diguem NO a aquest estatut imposat. Un no a l'estatut és dir-li a Espanya que això no és el que la majoria del poble de Catalunya va aprovar el 30 de setembre de 2005. No més claudicacions.

22 de maig 2006

Ahir va tenir lloc a Montenegro, regió de l'ex-Iugoslàvia, un referèndum molt important i significatiu pel conjunt de la Unió Europea (UE). Els ciutadans i ciutadanes de Montenegro decidien voluntàriament i democràticament si volien ser Estat o continuar sent una regió de Sèrbia. El poble montengrí ha escollit ser un Estat propi.

Però el camí no ha sigut fàcil. Abans de tot ha hagut de superar dues condicions necessàries perquè el SÍ fos acceptat per la UE. La primera de les condicions era superar el 50% de participació ciutadana, xifra que s'ha superat amb escreix perquè la participació ha sigut al voltant del 84% de la població montenegrina. I la segona condició obligatòria és que els partidaris de la independència de Montenegro, els votants del Sí, superés el 55% del suport, més de la meitat de la participació, on gairebé amb l'escrutini al 100%, els votants del Sí representen el 55,4%, enfront del 44,6% que no volien ser Estat.

El més important de tot, al meu parer, és que la UE ha sigut la protagonista principal del procés en el sentit que tot ha estat supervisat per ella. Ha fet de controladora i per tant donant el vist-i-plau a la creació d'un nou Estat dins del conjunt d'Europa. Recordo que comissaris espanyols i l'Alt representant de la Política Exterior de la UE, Javier Solana (PSOE), hi estaven totalment en contra de tot aquest exercici democràtic com és decidir l'autodeterminació del teu país, i el més important de tot, que s'ha fet pacíficament. I em pregunto per què aquesta oposició a la decisió de decidir per part d'un poble que vol ser Estat amb els seus ets i uts?

Aquest procés d'independència montenegrí ha de crear un abans i un després en les institucions i organismes europeus, i és un bri d'esperança per tots i totes aquelles persones que vivim a Catalunya i que volem ser en un futur no molt llunyà un Estat. Això sí, quan siguem una àmplia majoria del poble i respectant les minories.

Conclusió, en el 2006, Montenegro ja és un Estat, i a Catalunya encara som una regió d'un estat que no ens deixa decidir el nostre futur.

Voto Sí a la independència de Catalunya. Voto No a l'Estatut espanyol.

15 de maig 2006

Quo vadis PSC?

Hem assistit en aquests dies a la mort del govern "catalanista i d'esquerres" que amb tanta il·lusió va començar una nova etapa que no es donava des de l'any 1939, aquell cop ens van fer fora una dictadura. Aquest cop l'ha trencat un partit que es declara, si més no a les seves sigles, socialista i català.

Un govern, la seva feina és executar les lleis aprovades pel Parlament i gestionar un país de forma eficaç, i sobretot eficient. Si el poble decideix que vol un nou Estatut, és el govern qui l'ha de gestionar, que el poble decideix que aquest Estatut no és el que nosaltres necessitem per millorar socialment i econòmicament, doncs serà el Parlament qui hagi de confeccionar, per tant, l'elaboració d'un nou text que sigui el millor pel país i sobretot pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Que un partit (ERC) que forma part, o millor dit formava, d'un govern i on la seva decisió era diferent a la de la resta de partits que formaven el govern ha suposat l'expulsió d'aquest. On està la llibertat de decisió? Si més no, el govern ha de ser neutral. I la campanya institucional duta a terme en favor de l'Estatut? I els que no hi estem a favor no hi tenim dret a una campanya institucional? No és això companys. Heu de fomentar la participació, no el partidisme, que per això sou elegits.

La defensa de l'Estatut del 30 de setembre de 2005 és la raó per la qual Esquerra es expulsada del govern. On l'únic que ha fet és complir amb el Pacte del Tinell, on deia que el Parlament votarà el mateix a Catalunya que a Madrid i per tant som coherents i respectuosos amb les decisions preses aquí al país. Els fets ens demostren el contrari i tant socialistes com ecologistes han canviat les seves postures. Per interessos de partit?

I ara què? Assistirem a la tant desitjada coalició entre socialistes i convergents, la psoevergència? Sinó, no te sentit expulsar Esquerra del govern i convocar eleccions. Aquesta Catalunya que tant desitjen uns i altres cada cop la tenen més a prop. El repartiment serà més equitatiu (exquisit) i perdrà el propi país. Però tot això ja ho veurem més endavant. Només constatar, que l'actual president de la Generalitat, Pasqual Maragall, ha escrit en aquests dies el seu propi epitafi. Socialistes de Catalunya, sigueu més PSC i menys PSOE. Els interessos de Catalunya només els podrem aconseguir tots junts i aquí, a Madrid només ens volen pel que tots ja sabem.

08 de maig 2006

No hipotequem el país. Diguem NO!!!

Després d'uns dies sense actualitzar el bloc tornu amb un dels temes estrella de la política catalana com no podia ser cap altre que la reforma de l'Estatut. A dia d'avui, l'Estatut està a punt de passar el tràmit del Senat i per tant, tot seguit haurà de ser refrendat, molt probablement el 18 de juny, pel poble de Catalunya.

Aquest cap de setmana, el Consell Nacional d'ERC ha ratificat la seva posició política davant del proper referèndum. La decisió és votar NO a la reforma de l'Estatut. Aquesta decisió ha sigut presa a partir del debat intern amb les bases, la plena democràcia existent en un partit polític com Esquerra és el factor clau de la seva grandesa.

Com a ciutadà de Catalunya, crec que el millor pel nostre país es votar NO al referèndum. No podem hipotecar el nostre país 20-25 anys més. Ara teníem una gran oportunitat per fer un gran salt endavant, però com sempre passa, els poders fàctics de Catalunya han fet aigualir i desvirtuar aquesta oportunitat i fent-li el joc a un govern espanyol que segons qui sigui el que demani pren una posició o un altre (la "realitat nacional" aprovat en l'Estatut andalús no ha tingut cap obstacle, i els felicito per ells). D'aquest joc en sabem els que vivim aquí i coneixem com se les gasten des dels diferents governs espanyols de torn, però sembla mentida que encara hi caiguem de quatre grapes. Ja n'hi ha prou de malvendre el país, més dignitat.

La incertesa en la participació del referèndum preocupa els polítics que demanen el SÍ. Si tant preocupats estan serà perquè alguna cosa no han fet bé. No pot ser que un Estatut, el del 30 de setembre de 2005, sortit amb el suport del 90% del Parlament català, al dia següent ja hi haguessin partits que el volien retallar, i d'altres que negant fins a tres vegades (el famós "never, never, never..." que acaben dient sí) pacten d'amagat un estatuet que res té a veure amb la realitat que el poble català necessita des de fa anys.

La gent que votarem NO, estarem a favor de Catalunya també però amb la diferència que som més exigents i no ens conformem. El "peix al cove" ja ha passat a la història, és hora de començar a dir les coses pel seu nom, i m'és igual el que pensin en d'altres indrets. Com diu un dirigent polític "amb el cap ben alt i la mirada ben lluny... sinó ens reconeixen com a nació ho hauran de fer com a Estat".

27 d’abril 2006

Camí a Ítaca (París)

Sí, ja hi som a París!!! Després de 12 anys el Barça torna a jugar la final de la Copa d'Europa, coneguda com a Champions League, possiblement el torneig més important del món de clubs.

Aquesta serà la 5a final que jugarà, després de Berna, Sevilla, Londres i Grècia, aquest cop a París, a l'estadi Saint Denis. Per arribar fins aquí el Barça ha hagut d'eliminar equips com l'Udinese, Bremen, Panathinaikos en la lligueta. A vuitens de final ens vam retrobar amb el Chelsea, que li van tornar la del passat any, i sense rancúnia, jugant a futbol de veritat. Ja a quarts de final ens vam trobar amb l'equip de l'heroi de Wembley, Ronald Koeman, el Benfica, on vam patir a la tornada, res, ni que sigui una miqueta, una mica d'emoció sempre és bona. I la darrera porta per obrir i arribar a la gran final eren les semifinals on ens vam trobar amb el gran AC Milan. Una semifinal on jugaven dos dels clubs més gran d'Europa. Ha sigut una semifinal espectacular, que s'ha resolt amb un gol de Ludovic Giuly, preludi del que pot ser la final de París!!! Somiem!!!

I ara què???!!! Doncs ara a esperar fins el 17 de maig, dia que el Barça i l'Arsenal (equip anglès que s'ha classificat per la final, i que és novell en aquest tipus de finals perquè és la primera vegada que la juga) disputaran el partit més important de la temporada i del 2006!!!

Com va dir l'Oleguer Presas, anem camí d'Ítaca... i on és Ítaca?... És aquell lloc de somnis... i per mí aquest somni és guanyar el que seria la nostra segona Copa d'Europa. Fem-ho possible allà on siguem.

I ara tot el culerisme cantant.... Aux Champs Élysées.....

Visca el Barça!!! Visca Catalunya!!!

21 d’abril 2006

"Mostra" de participació ciutadana

Canet de Mar viurà els dies 22 i 23 d'abril la seva 4a Mostra d'Entitats. Paradigma per excel·lència de participació ciutadana. La Mostra s'ha consolidat en l'agenda canetenca i és del tot importantíssim que així sigui. Totes les entitats del poble tenen l'oportunitat de donar-se a conèixer i ensenyar el treball que duen a terme durant l'any, així com les propostes que ens ofereixen pel proper.

És un aparador, un mercat d'entitats i associacions a l'aire lliure, amb el que això suposa. Rius de gent amunt i avall, moviment, festa,... i el més important de tot, vida de poble. Un poble que en aquests dos dies ens demostrarà que és molt més dinàmic del que alguns volen fer creure. Canet és viu, i aquest cap de setmana així ho demostrarà.

A més, aquest any s'amplia l'oferta i hi hauran associacions d'àmbit nacional com la CAL, Òmnium Cultural, entre d'altres. La consolidació de la Mostra està més que demostrada i la presència d'aquestes entitats així ens ho demostra.

També es farà, el diumenge 23 d'abril, l'entrega dels Premis Canetencs, que s'atorguen a una personalitat del poble i a una entitat/associació. Iniciatives com aquesta fan més dinàmica la Mostra i reafirmen el moviment ciutadà.

Aprofito per recordar, que aquest diumenge també és Sant Jordi, Patró de Catalunya, i per tant una festa del nostre país que si bé te el caire festiu i lúdic encara no esdevé festa oficial. Per tant, reclamo un 23 d'abril festiu, recuperem les nostres festes.

Feliç Sant Jordi 2006!!!

14 d’abril 2006

Republicanisme després de 75 anys

Avui, 14 d'abril de 2006, fa 75 anys que Francesc Macià proclamà la República Catalana des del balcó de la Generalitat. Un fet històric important per la història del nostre país però que va quedar estruncada primer per una república espanyola unitària i després el sistema republicà quedà abolit per la dictadura franquista.

A dia d'avui, els ideals republicans són els que han de prevaldre. Llibertat, igualtat i fraternitat són la base de tot estat republicà. Crec en un sistema republicà democràtic, on la sobirania recau en el poble de veritat. No pot ser que encara existeixin sistemes com la monarquia parlamentària, sistema existent a l'estat espanyol, que no fomenta la llibertat (l'exèrcit depén del monarca, com en les èpoques medievals), ni la igualtat (viu del treball del poble), ni fraternitat (sense el reconeixement de la diversitat mai pot haver germanor entre pobles).

Hem de deixar els anacronismes monàrquics, que no tenen raó d'existir en el món en que vivim, i proclamar i defensar la república com a sistema democràtic, on poguem decidir qui volem que ens representi. Hem de deixar de ser partenalistes a ser nosaltres els que decidim.

Si més no, és el sistema que vull pel meu país, on el poble sigui l'actor principal de la funció.

Visca la República!!!

12 d’abril 2006

En aquests dies de vacances...

Segurament el tema de l'Estatut català queda en un segon pla per l'alto al foc permanent declarat per ETA. Tot i això, des d'aquestes quatres ratlles vull recordar que l'Estatut no és un simple document, quatre fulles, sinó que serà la nostra norma jurídica que ens regirà durant, possiblement, vint-i-cinc anys. Tant debó no sigui així si s'arriba a refrendar l'Estatut aprovat a les Corts. No és aquest l'Estatut del 30 de setembre de 2005 en que totes les forces democràtiques catalanes van aprovar.

Aquesta vinyeta de Ferreres, ens recorda molt bé del perquè l'Estatut, tant punt va arribar a la Villa y Corte ha quedat tant retallat. Començant per Guerra, president de la comissió, un afèrrim constitucionalista, un jacobí de dalt a abaix, on només existeix una única idea d'Espanya, el pluralisme és paper de fumar. Després hi trobem l'Ibarra, què hem de dir d'ell. Si per ell fós, els catalans seríem els seus esclaus per així ell viure com un emperador (si és que no ho fa ja) en el seu imperi extremeny. Mentres va dient que els catalans som insolidaris i que ens volem quedar el botí... i jo em pregunto, què hem demanat a fora de Catalunya que no ens pertoqui? I finalment hi trobem a la de Madre, una immigrant com molta gent que va emigrar en la dècada dels 50 als 70, i que s'ha integrat a Catalunya. Però em dóna la sensació que per mantenir el vot "immigrant" s'ha conformat amb un Estatut molt a la baixa que no soluciona els problemes reals de la seva gent, que per a mi no hi cap distinció de procedències, tots i totes som ciutadans i ciutadanes de Catalunya, vinguem d'on vinguem.

Només espero que la gent del PSC, hi reflexioni i no perdin la seva identitat. Que defensin el que són, el partit socialista de Catalunya, i els interessos del poble català.

En aquests dies de vacances és bó recordar el per què d'un Estatut tant retallat.

05 d’abril 2006

31 de març 2006

Calien dos anys per aquest Estatut?

Ahir es va aprovar al Congrés dels Diputats el nou Estatut per Catalunya i que ara haurà de refrendar el poble català, passant primer per la cambra territorial que és el Senat.

El text aprovat ahir millora l'Estatut del 79, això no es pot negar. Tota millora, per poca que sigui, benvinguda és. Però per aconseguir aquest Estatut calien dos anys? És l'Estatut que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya necessiten? No hagués sigut millor fer un pacte de legislatura i millorar el tema de finançament que és el tema més important?

La proposta d'Estatut del 30 de setembre, amb el suport de totes les forces del catalanisme polític, no té res a veure amb el text que ens retornaran perquè el refendrem. El més important, la capacitat de negociació entre Catalunya i l'Estat s'ha perdut en el camí. El model continua sent el mateix, és a dir, la negociació bilateral no hi serà i per tant, les decisions que interessen a Catalunya continuran decidint-se de forma multilateral. En altres paraules, no tindrem el poder de negociar amb l'Estat, cara a cara sense intermediaris, els recursos que necessitem, sinó que serà l'Estat i la resta de Comunitats Autònomes qui decideixin amb nosaltres que és el que ens pertoca.

La columna vertebral, els dos pilars bàsics, la definició de Catalunya com a nació i el finançament han quedat en paper mullat. El terme nació a l'articulat era del tot necessari per reconèixer la realitat del nostre poble i poder aspirar a cotes més altes de sobiranisme. I el finançament, la recaptació de tots els recursos per poder aplicar les millores socials i per tant augmentar el benestar social del poble català, ha quedat simplement en un augment parcial dels impostos recaptats fins ara però que continuarà recaptant l'Estat i distribuint-los al seu gust.

Com a català i independentista no puc votar favorablement al referendum sobre l'Estatut. No en el meu nom.

29 de març 2006

Eclipse Total de Sol 2006

A l'agost de 1999, fa gairebé set anys, vaig tenir l'oportunitat de veure un eclipse total solar a Turquia. Va ser a gràcies a Shelios, una associació científico-cultural que des de 1998 promou expedicions científiques arreu del món, i al seu president el Dr. Miquel Serra-Ricart, un gran amic.

Vam travessar el continent europeu amb autocaravanes fins arribar al destí, una població situada al nord de Turquia, on l'11 d'agost d'aquell any, l'Eclipse Total de Sol es podia veure amb tota la seva totalitat. En ple llum del dia la lluna tapa tot el gran astre solar i de cop i volta es fa de nit, una sensació indescriptible i al·lucinant.

Avui, aquest fenomen es torna a donar i serà el darrer fins al 2011. L'Eclipse Total de Sol es podrà veure en la seva totalitat al país africà de Líbia (al nostre país, al voltant de les 12:20, només podrem veure el 43%). L'expedició Shelios '06 hi es present, així que des d'aquí us desitjo molta sort.

Aprofito per donar les gràcies a Shelios '99, i tot l'equip humà que formava l'expedició, en especial a tu, Miquel, per viure una experiència irrepetible que mai oblidaré.

27 de març 2006

Una patronal catalana forta

Generalment a Catalunya les grans decisions es prenen des del centre de l'Estat, com estem acostumats a dir, perquè és on es troben els òrgans de decisió.

Comença a ser l'hora que també prenguem les decisions des d'aquí i que per tant decidim que ens interessa i que no. Això ho vull relacionar amb les últimes declaracions del president de la CEOE (la patronal espanyola on també hi es present la catalana), el sr. Cuevas, que deia que la opa de Gas Natural sobre Endesa era "muy a la catalana, poco preparada y pensada". És a dir, aquesta opa es faria efectiva primer perquè Catalunya compta amb un govern "amic" i segon perquè la oferta que fa la gasista a l'elèctrica és de pocs diners.

Amb aquestes declaracions, Foment del Treball (patronal catalana, associació de les empreses catalanes) declara que si no rectifica deixaran de formar part de la CEOE.

Han sorgit veus, com de Pimec (petita i mitjana empresa de Catalunya), de crear una patronal catalana que no depengui de l'espanyola. Ho trobu del tot encertat. Que les decisions empresarials que afecten a l'empresa catalana es decideixin aquí. Una patronal catalana forta ha de servir perquè els interessos dels nostres empresaris es vegin respectats i perquè són el motor de l'economia catalana i per tant de tots els ciutadans i ciutadanes que hi vivim, últimament tant malmesa pel poder centralista de l'Estat.

Aquí us deixo un article de Francesc Cabana, articulista econòmic del diari Avui, titulat "Quan s'acaben els torrons".

25 de març 2006

El camí cap a la pau més a prop (I)

Dimecres, 22 de març de 2006, l'organització ETA fa un comunicat on declara l'"alto al foc permanent" de la seva activitat armada. Aquest "alto al foc permanent" comença a ser efectiu a partir d'ahir divendres 24 de març de 2006. Amb aquest gest, l'organització ETA vol impulsar un procés democràtic mitjançant el diàleg, la negociació i l'acord. Per la seva part, el govern de l'estat espanyol afirma que no es pagarà cap preu polític per la pau a Euskalherria.

Són més de 40 anys que el conflicte existeix. La lluita armada d'alliberament nacional no té sentit en el món i la societat en que vivim. En un sistema democràtic la força de la paraula és el mitjà pel qual la gent es pot defensar i reclamar els seus drets.

Em felicito i com jo la gran majoria de la gent per aquesta gran notícia. Això sí, hem de ser conscients que serà un procés llarg i complicat. Un procés on hi han de participar tots els agents polítics i tots els agents socials. Amb el diàleg, com a pilar bàsic, la gent s'acabarà entent. No hem de parlar ni de vencedors ni de vençuts perquè serà un bé per a tothom en general. Si que és veritat que tant d'una part com de l'altre hauran de cedir (la negociació) i que satisfaci tant a uns com a d'altres (l'acord).

Sempre he cregut que amb el diàleg tot té solució, i ara més que mai hi crec més. Desitjo que aquest procés de pau sigui tot un èxit, això ens demostrarà que la democràcia també guanyarà i de retruc la societat en general.

24 de març 2006

Benvinguda

Aquest és el meu primer missatge en el bloc que acabo de crear. Estic a les beceroles del món blocaire però intentaré escriure assíduament sobre allò que ens envolta i donant el meu punt de vista, on m'agradaria que també hi diguéssiu la vostra.

Temes d'actualitat seran la base del bloc, ja siguin polítics, socials, econòmics, esportius, municipals, entre d'altres.

Sense més, fins aviat.



2ar689yhtf